Una experiència de la infantesa

Quan ets petit, quasi totes les coses t'impacten, però quan et vas fent gran recordes petits moments que pel que sigui es fan especials.

Això és una petita història d'una nena de 9 anys que li agradava molt fer teatre.
Com cada any, els nens i nenes de cinquè i sisè de primària havien de representar els pastorets l'últim dia de classe abans de les vacances de Nadal. Només quedaven dues setmanes perquè s'estrenés l'obra i ella ja tenia un neguit molt gran dins l'estómac. Estava molt contenta perquè havia de representar el paper de l'Àngel Gabriel.
Quan només quedava una setmana, ella i la resta de companys i companyes que feien "Els Pastorets" es van reunir (fora d'hores de classe) per assajar. Sempre quedaven a la plaça principal del poble, perquè tenien molt d'espai per moure's.
A ella li agradava molt anar a la plaça perquè es gronxava als gronxadors per fer veure que era un Àngel que volava.
El dia abans de l'estrena estaven tots molt nerviosos, creien que no sortiria com s'esperaven. La mestra, a última hora els hi explicava els últims detalls; la roba que havien de portar, els complements, el maquillatge, etc. Aquella mateixa tarda van quedar tots per fer un berenar i, d'aquesta manera s'oblidarien una bona estona de la representació.
El dia va arribar, eren les 3 de la tarda i tots estaven a punt per començar. Ella anava traient el cap per les cortines de la Sala del poble per veure si els seus pares i els seus avis eren allà (efectivament eren allà, i a més a més, a primera fila). De mica en mica la Sala s'anava omplint i els nervis anaven augmentant.
Era l'hora de sortir a l'escenari. Tenia la pell de gallina, els llavis li tremolaven, tenia por de quedar-se en blanc o, que dels nervis quequegés. Tot se li feia un pilot. Aquells 20 segons que tenia per parlar se li van fer eterns fins que, de sobte, tot va acabar. Es va quedar 2 segons sola sense respiració i, de cop i volta, el públic es va aixecar tot i oferint-los un fort aplaudiment.
En ser l'última en actuar va haver de fer el comiat. Per sort, però, va ser precís i entenedor. Com es notava que els nervis s'havien acabat.